Una llar de nova i una altra d'enyorada

Aleshores tot semblava possible. Havia aconseguit, a la fi, fer els dies seus. Ell hi arribava primer, amb la seva increïble confident de color negre. Duia el pèl despentinat (com sempre) i l’amor li espurnejava a l’esguard. Quan ella arribava, contemplava l’esclat del cel als seus ulls; d'ambdós somriures en sorgien petits llampecs. S’enfilava a la moto, abraçada a ell, i, tot omplint-se el cor d’aquell aire novíssim, li deia: “porta'm a la fi del món¨. I partien, al blau de la tarda, vers l’horitzó. Tot; tot semblava possible. Aquelles tardes blaves, aquelles nits de llàgrimes i de rialles, de tristor i de dolcesa infinita, van començar a fer-se el seu món de llum i d’ombres, van fer-se un niu etern cadascú al cor de l’altre, als ulls, als llavis, a la pell. La commoció era profunda: havien trobat la seva llar. I parlant de trobar la llar... Jo ja he arribat a la meva. Estar quasi dos mesos sense trepitjar-la se'm fa dur. Però ja està, ja s'ha acabat. Ara toca respirar aire de Ciutat Comtal, de família, de diaris com "El Punt", de supermercats com el "Dia", de carrers amples i amb semàfors que no duren apenes 5 segons, de joves internacionals, de cinc mil colors, de ma casa.