Diuen que arriba un moment en què veus les coses de manera molt diferent a la normalment acostumada i crec que el meu moment arriba, i això no només ho hem de prendre amb una única connotació, sinó amb més. Ha arribat, es presenta de diferentes formes. Però, joder (i ja han de sortir paraules malsonants), sempre es presenten els esdeveniments de tal manera que d'una forma o d'una altra aconsegueixen dur-me de cul cap el "noséquèfer". M'agradaria fer de la meva vida una cosa simple, sens complicacions de cap tipus, sense saber el significat d'un mal de cap, deixant-me portar (i no cal arribar a cap lloc), deixant de banda qüestions o situacions tan absurdes com "per què no em truca si...?" o "cal aquest distanciament tan gros?"; val, sí, distància, el de sempre. Hi ha dos tipus i una implica el naixement de l'altra (...) Puta distància.

Però m'és igual, tant se val blanc o negre, obscur o clar. Sempre arribem al mateix lloc (punt de partida potser?), aquell lloc que es diu amargor i solitud (solitud, divina paraula). I avui no m'aniré per les branques, avui passo d'inútils eufemismes, de textos 'artístics' i 'macos', avui vull dir: A prendre pel cul tot allò (aquella cosa) que em produeix tristesa o anhel.