Confessions de matinada

No cal que em diguis aquelles paraules màgiques perquè somrigui, perquè tinc tants motius per fer-ho... Un d’ells ets tu; per tot el que fas per mi i que no dubto que continuaràs fent sense demanar-me res a canvi. Perquè ets com una espècie en extinció que tinc la sort de què s’hagi creuat en la meva vida i que vull retenir amb mi per sempre més. I saps que per més que busqui, no trobo les paraules adequades per descriure això, perquè no s’acostarien ni molt menys al que realment és. Perquè t’aprecio, t’admiro i et desitjo. Perquè tens una mirada inquieta, amb uns ulls desperts que tenen ganes d’absorbir tot el que t’envolta i aprendre constantment, superar-te a tu mateix, amb molts de somnis per aconseguir (que no dubto que assoliràs). Una persona dolça, que t’abraça amb només una mirada de complicitat, amb paraules que transforma en móns màgics d’innocència, d’il·lusions retrobades on m’hi perdria per sempre... Has arribat a ser amb qui millor em puc identificar, qui representa el meu ser. Ara és quan veig que no et coneixo; sí, altre cop ets un desconegut, perquè m'adono que a una persona com tu mai no se l’acaba de conèixer, perquè sempre hi haurà alguna cosa d’ell que em sorprengui, sempre hi haurà quelcom nou que compartir. Tu sempre seràs per mi, algo nou que descobrir. I aleshores és quan em poso a pensar en els moments que estem compartint, aquells tan bonics i tan dignes d’esment.