Estem junts, caminem l’un al costat de l’altre pels carrers de la ciutat, estem bé. Ho noto. Noto com somrius sincer cada vegada que et parlo, com rius per sota el nas cada vegada que m’entrebanco amb mi mateixa i faig el ridícul davant les mirades dels desconeguts. Noto com t’agrada girar el cap i mirar-me als ulls quan em parles, i també noto com els apartes ràpid, nerviós… qui sap per què. Noto com frises per caminar més ràpid, a una velocitat conseqüent a la llargada de les teves cames, però també noto que no et fa res fer-ho més a poc a poc, unint-te a les meves, més curtes. Noto com tens ganes de treure ràpid un tema i de parlar, parlar fins a quedar-nos callats –qui sap per què -, però també noto com aprecies d’una forma especial els nostres silencis, quan ens quedem en blanc, o quan potser notem que amb el silenci diem més que amb les paraules. Noto que t’agrada estar amb mi, que disfrutes dels nostres moments per breus que siguin. Noto en els teus ulls un regust a tendresa i afecte, com si en veure’m se t’apaivaguessin tots els mals. Noto que cada vegada que arriba l’hora de dir-nos adéu, t’hi resisteixes, alenteixes una mica més el pas, murmures quatre coses sense sentit, esgotant els últims segons de conversa. Noto que els teus ulls s’eixamplen, es transformen i em claven la mirada, absorbint cada part de mi, per endur-te-la a casa de record. Noto que l’adéu se’t fa insuls, sec, massa ràpid, i noto com t’adones que ara ja és massa tard per dir res més, que després del comiat cada un tira cap a casa seva, i que ja no compartirem més segons, mirades, paraules, silencis... fins ves a saber quan. Noto que fas veure que t’importo poc, però també noto que t’agrada fer-me ballar el cap, deixar les coses a l’aire, poc clares, fer-me somniar, fer-me patir... t’he fet massa meu.

I tu, deus notar doncs, que noto tantes coses?

Text. Marta Figueroa