Ell també jugava a aquell joc i no li importava gens. Mai no havia estat gens comunicatiu ni extravertit i el molestava la gent que envaïa el territori personal dels altres sens miraments i, normalment, amb una manca de tacte esfereïdora. La foscor començava a dissipar-se i el color gris tornava a vestir el paisatge urbà. Mil vegades havia pensat que més m’estimo l’obscuritat, abans que aquell to monòton i avorrit que s’encomana a les persones. Se’t va ficant a dintre, es va filtrant com l’aigua de la gotera de la veïna de dalt i et va rovellant les entranyes fins a convertir-te en un autòmat de ferro colat (i rovellat). M’agrada la negra nit, sense claror. El cel tapat per un vel que, talment una teranyina esponjosa, absorbeix i atrapa la lluna i les estrelles en una trampa mortal. I llavors, el vent com lluita per alliberar la seva princesa de les urpes de la malèvola fera i com, en un atac desesperat, s’ofereix com a màrtir en redempció de la seva cobejada lluna. I la lluna brilla, enmig del cor estel·lar, i aviat oblida l’estúpid sacrifici del vent i busca una altra víctima. Una jove parella passeja acaramel·lada pel parc i guaita l’espectacle romàntic que se’ls ofereix a la pantalla celestial. I el noi no li confessa, però s’ha enamorat de la lluna i es vol fer perdonar amb un petó. Però ella pensa en el vent, el seu heroi, i tanca els ulls per somniar que el besa a ell. Per dintre plora, conscient de la seva dissort. No hi fa res: es besaran cada dia, fins a avorrir-se, i pràcticament oblidaran la seva quimera i es creuran la seva felicitat fingida. Però no s’estimaran.

Text. Marta Figueroa